Feia anys que no sortia del país per més de cinc dies. Fer el que popularment es coneix com a “vacances”.  Creieu-me que quan ho paro a pensar em qüestiono si el camí que he escollit, el d’apostar per viure de l’art, val la pena. Contra tot pronòstic, la resposta segueix sent positiva. És cert que actualment combino la meva professió d’il·lustradora amb una mitja jornada dins del sector de la restauració. És el que vull? No. Evidentment desitjo poder viure tan sols de la meva professió. Però, sabeu? La meva salut mental està una mica més protegida amb un minim d’estabilitat econòmica i per ara, tal com estic, estic i vaig fent. 

Panamà. Moltes persones que no em teniu al dia a dia, em preguntàveu “com és que te’n vas a Panamà?”, d’altres segurament sabreu que hi he estat perquè em seguiu a Instagram o perquè esteu llegint aquesta publicació. Doncs bé, us n’explico una mica més de detalls. El viatge a Panamà surt precisament d’aquesta segona feina al restaurant Narita de Cadaqués. Un viatge amb tot l’equip de professionals que hi treballem, organitzat per la meva cap principalment, la Nina, nativa d’allà. L’objectiu laboral: conèixer millor els processos de producció de productes que servim i venem al restaurant, com ara el cafè d’especialitat, i entendre el criteri de selecció dels productes que utilitzen, prioritzant els productes de qualitat obtinguts de cultius ecològics o de mínima intervenció.

Jo, que soc més de viatjar sola que acompanyada i sense planejar massa res, tenia un sentiment confús entre la il·lusió per tornar a creuar l’oceà atlàntic i conèixer món i la incògnita de no saber com seria viatjar dins d’aquest format organitzat/feina. Ha resultat ser una experiència nova ben bonica de la qual n’estic súper agraïda i que he disfrutat com unes vacances, sí.

El nostre full de ruta: Panamà City – Torio – Boquete – Copé – Panamà City. Un total de deu dies. Comença el viatge:

 

La ciutat de Panamà té una fusió entre el colonialisme i la decadència molt especial. De fons, els enormes gratacels que contrasten el paisatge urbà. Juntament amb els voltors em recorden l’escenàri cinematogràfic de Batman.  La vegetació, a tan sols dos minuts de sortir de la ciutat, és aclaparadora. Palmeres i arbres gegantins per a tot arreu i entre tot el verd esmaragda, de sobte hi sobresurt un groc o rosat de Guayacán. Flors exòtiques de colors intensos. Cocodrils a la vista dins el canal que passa pel costat de la carretera. També óssos mandrosos abraçats als arbres, nyeques i una gran varietat d’ocells que posen so a la banda sonora original del país. Jo dels ocells, n’estic cada cop més enamorada. S’està convertint en una passió poder identificar-los.

Noies de quinze anys amb vestits de princesa de Walt Disney posen pels parcs i carrers de la ciutat. Els fan fer postures com si fossin nines de porcellana ballant ballet. Contrasta amb la vestimenta d’una dona que passa pel meu costat. M’assabento que forma part d’una de les comunitats indígenes de Panamà, les Guna. No podia ser d’una altra manera. Aquesta distinció que m’entusiasma de les comunitats indígenes, sempre autèntica i especial. Tant de bo no desapareguin mai.

Els cotxes a Panamà tenen tots els vidres tintats. És quelcom que m’incomoda, ja que no es veu qui condueix, però t’hi acabes acostumant. No porten matrícula frontal i això dona peu a què la gent es posi creativa i s’hi posi plaques que no et deixen indiferent, com aquesta que vaig veure amb el nom de “La culonsita”. Els camions tenen un aire americà, de morro allargat. I els autobusos són més aviat antics, amb cortinetes a l’interior, petitons i majoritàriament blancs. Els taxis són completament grocs.

Hi ha gent de tots colors. El que més m’ha agradat de la ciutat és veure la rutina dels barris més pobres. Carros de fruita i begudes ambulants, grups de gent parlant a les cantonades, alguns amb aires de discussió, homes arreglant objectes i motors a peu del carrer… Un aire caòtic però bellament quotidià. M’hagués agradat sortir del cotxe i quedar-me en un lloc neutre observant la vida com passa i dibuixant per captar aquesta essència de carrer. Aquesta és una de les coses que no m’entusiasmen de viatjar en grup, no poder parar-me detingudament i fusionar-me en l’ambient perquè el temps és limitat. Em conformo amb la visió d’aquests barris a través del vidre de la Chanchi, la furgoneta que hem llogat i batejat amb aquest nom.

El primer destí programat fora de la ciutat de Panamà és Torio. Zona de platja. Pacífic. Hi anem per visitar la Finca Coco Mambo Pitahaya on es dediquen majoritàriament al cultiu de Pitaia (fruit d’una espècie de cactus, de gust dolç) i cocos, però també hi tenen vuit espècies d’alvocaters, algun arbre del pa o jaca i altres aliments en menys quantitat. El propietari està investigant amb productes ecològics pels seus cultius, però reconeix que encara no es pot penjar l’etiqueta de ser 100% ecològic. Assegura que n’és l’objectiu.

 

Aprofitem que estem a la zona del pacífic per a submergir-nos una mica dins l’aigua a l’Illa Tintorera. Es diu així perquè, tal com ens explica l’Isaac, un pescador esportiu de la zona, s’hi poden veure taurons. I bé, no veig taurons a la vista, però sí que experimento per primera vegada la coïssor que provoquen les “aguamalas”, “aguavivas” o el que entenem per meduses aquí. La veritat és que no sé què coi era, perquè no es veia gens i jo tinc pànic a les meduses. Hagués sortit immediatament d’haver-ne vist una. Era quelcom microscòpic que pica de mala manera. Tot i així, em quedo a l’aigua bastant tèrbola una bona estona i en sortir intento dibuixar els peixos que he vist de memòria. Gens fàcil, però entretingut. Gràcies a l’ajuda de l’Isaac identifiquem el peix globus (blavet de puntets), el peix lloro adult (verd i rosat) i el peix lloro juvenil (marró-taronja). Des de la barca, veiem a la superfície de l’aigua com passa una tortuga que té la closca envellutada d’alguetes.

La següent destinació és cap a Boquete. Zona de muntanya. Visitem la finca de cafè Lamastus Family Estates, on hi cultiven un dels cafès més ben valorats del món. Flipeu una mica com jo amb la següent dada: el valor en subhastes de l’especialitat Geisha Lavado arriba a 30.200 dòlars/quilogram. Boom! 

Interessantíssim veure tot el procés de producció i saber un xic més d’informació sobre el tast de cafè. Personalment, vaig tenir el primer contacte amb el cafè d’especialitat i el sistema de les cafeteres de filtre quan vaig viatjar a Mèxic, l’any 2022. Se’m va obrir una finestra olfactiva i gustativa que no coneixia. En aquesta ocasió he pogut aprofundir una mica més sobre el tema i sento que tenim mal acostumat el paladar al nostre país, amb relació al cafè. És més habitual un gust fort, que sol passar-se de torrat i sovint rasca el cremat, i perdem pel camí una gran varietat d’aromes i gustos que son una delícia. Per descomptat, és una opinió personal i com bé diu la dita: “per a gustos, colors”, però “algú ho havia de dir…” 😉

I ja per acabar aquest viatge ens dirigim cap a Copé per a conèixer el projecte Endemico Lab. que personalment m’entusiasma. Consisteix en documentar i donar valor a les espècies comestibles autòctones del país i aplicar-les a la cuina etnobotànica. En Jose, un noi de 33 anys, és el capdavanter del projecte i, a més a més de les espècies comestibles, ajuda a la conservació de les abelles Melipona. Un gustàsso caminar entre els boscos amb algú que coneix el territori en aquest aspecte.

Torno amb els ulls que s’humitegen amb la idea que vull donar-li més valor a allò que tinc a casa i documentar les meves arrels. Perquè vinc d’avis i d’àvies que han treballat la terra amb les seves mans, que han observat el cel per entendre quin temps es preveu, que han sabut curar-se de malalties amb les seves pròpies medicines i si bé faig tard perquè ja no hi són, encara tinc temps que la mare, el pare, tietes, tiets i també cosines que ara s’hi dediquen, m’ajudin a crear memòria.

Flors, fulles i plantes que em van cridar l’atenció durant la caminada i alguns animals

Gràcies per llegir-me fins aquí. Si coneixes d’algú a qui li pugui interessar aquesta versió més personalitzada de mi, li pots recomanar de subscriure’s a la pàgina. Com fer-ho? Al capdavall de tot, hi ha un triangle amb el símbol +. Feu-hi clic, introduïu la vostra adreça electrònica i premeu Subscribe.

Mil gràcies anticipades!